El port de Maó en itineraris

Per aconseguir una visió general del port de Maó, es proposa un primer itinerari pel passeig de cornisa que transcorre sobre els penyals, l’anomenat passeig Marítim, que comença a la plaça de la Miranda i acaba al final del carrer de Sant Sebastià. Per la seva altitud, aquest recorregut ens permetrà gaudir d’una panoràmica de tot el port, des de la colàrsega fins a la bocana. Les descripcions d’aquesta ruta poden servir també per realitzar un recorregut per les aigües del port a bord d’una embarcació.

Els altres itineraris són per passejar arran de la mar, caminant al llarg de la sinuosa línia que forma el passeig de ribera, cap a ponent o cap a llevant. També es poden unir els dos itineraris en un únic recorregut, començant per un extrem del moll i finalitzant al cap de l’altre; això suposa una bona passejada, ja que al final haurem caminat més de quatre quilòmetres i mig, si bé les múltiples sensacions que hauran despertat els nostres sentits, de la plasticitat provocada per l’alternància lumínica i pels conjunts d’arquitectures i naturalesa, satisfaran, ben segur, els esperits més exigents.


El port de Maó és un dels llocs on transcorre gran part de la història de l’illa de Menorca, i, per això, no és estrany que la seva fesomia estigui formada per petits fragments de tots els esdeveniments succeïts a les seves ribes. El port s’ha acomodat a cada època i s’ha transformat segons les necessitats del moment.


EL PASSEIG DE CORNISA


1. Plaça de la Miranda: Des del centre de la ciutat ens dirigim cap a la plaça de la Miranda, esplèndid balcó sobre el port que ens ofereix una magnífica panoràmica. Cap a l’esquerra veiem la Colàrsega, amb els molls del port d’hivernada, i tota la zona industrial, que se concentra al Cós Nou. Més enllà, cap a l’horitzó, es perfila la muntanya del Toro, la més alta de l’illa.

2. L'estació Naval: Bé davant, tenim l’antic arsenal de la Marina. Construït pels anglesos el segle XVIII, ocupa una gran extensió de la zona nord del port i es perllonga cap a la mar sobre l’anomenada Illa d’en Pinto, de forma poligonal. Els edificis, de belles línies neoclàssiques, van ser destinats a Base Naval l’any 1917; després, a Base de Submarins i Hidroavions i, finalment, a Estació Naval.

3. L'altra banda: El Riu Pla i Cala Rata: Si deixam la plaça de la Miranda i enfilem pel passeig Marítim, tenim davant la ribera nord del port, coneguda popularment com s’Altra Banda. Des de molt antic, els maonesos han escollit aquesta zona per als moments d’oci, com així ho constaten les pintures setcentistes de celebracions de festes populars a les zones des Riu Pla i cala Rata. Amb el temps, s’Altra Banda es va anar poblant de casetes d’estiueg, situades a la mateixa vorera de la mar. Algunes són de recent construcció, però altres són molt antigues, com els banyers de pedra, edificats damunt l’aigua i destinats a gaudir dels banys de mar al resguard de mirades indiscretes.

4. Cala Sant Antoni i the Golden Farm: Continuem pel passeig Marítim; a l’esquerra deixem un vial de baixada al port, anomenat costa d’en Reynés, en record del barquer que, durant molts anys -quan els vehicles encara no havien envaït les ciutats- travessava la gent a s’Altra Banda amb la seva barca. Passem per darrere el monumental edifici de la Residència Sanitària i, abans d’arribar a sa Punta, se’ns perfila l’edifici de la finca Sant Antoni, que dóna nom a la següent cala de la riba nord. En aquesta casa predial, amb característica façana vermella, la llegenda situa uns idíl·lics amors entre Lord Nelson i Lady Hamilton. Els anglesos l’anomenaven The Golden Farm.

5. Venècia: Més enllà de Sant Antoni, continuen petites cales i casetes d’estiueg. Entre elles destaca l’anomenada Venècia, per la seva particular arquitectura que s’endinsa en les aigües del port mitjançant un caminet estret i queda pràcticament rodejada per la mar, com si fos una illa. Un poc abans d’arribar a Venècia es troba l’antic cementeri dels francesos i, un poc després, el dels anglesos. Es tracta de dues petites construccions on aquestes nacions van realitzar els seus enterraments durant les seves estades a l’illa. Només el dels anglesos conserva la seva funció funerària.

6. Illa del Rei: Si prosseguim la passejada pel passeig Marítim, observam, enmig del port, l’Illa del Rei, així anomenada per ser l’indret on va desembarcar el rei Alfons III, l’any 1287, quan va arribar per conquistar l’illa als musulmans. En l’actualitat es conserva, pràcticament en ruïnes, l’edifici de l’hospital militar, construït pels anglesos el segle XVIII. En aquella època era coneguda com a Bloody Island.

7. El Llatzeret: En un segon plànol, darrere l’Illa del Rei, se situa una construcció de grans dimensions. Es tracta del Llatzeret, edificació sanitària que, entre 1817 i 1917, va donar servei a milers de vaixells que, provinents d’altres ports, podien ser portadors de persones i mercaderies infectades, i, per tant, estaven obligats a passar l’oportuna quarentena. Per a la seva construcció es van emprar els materials procedents de l’enderrocada fortalesa de Sant Felip. Actualment, és seu de vacances i de jornades i congressos.

8. La Mola: Més enllà del Llatzeret, ja en la línia de l’horitzó i elevada sobre la gran península de La Mola, s’aixeca la fortalesa d’Isabel II. Coneguda popularment com La Mola, va ser edificada a mitjan segle XIX, per ordre de la reina Isabel; tenia per finalitat la protecció del port de Maó, que, des de la voladura del castell de Sant Felip, havia quedat indefens davant posibles invasions.

9. La Ribera Sud: el Poble des Castell i Sant Felip: Quasi fora del nostre camp de visió, puix la línia portuària gira lleugerament cap al sud, queda el poble des Castell que va sorgir al recer del castell de Sant Felip, al qual deu el seu nom. El poble actual va ser edificat pels anglesos amb el nom de Georgetown. Més enllà, en la bocana del port, queden les restes de l’enderrocat castell de Sant Felip, fortalesa de primer ordre en la seva época.


EL MOLL DE PONENT



1. Baixada al Port: La baixada cap al port la podem fer per la costa de ses Voltes, construïda, en els anys cinquanta, en substitució de les antigues rampes de la marina. La sinuosa avinguda, que uneix la ciutat amb baixamar, acull entre les voltes els jardins del parc Rochina, on el monument de la Creu de sant Pere recorda l’existència d’una antiga ermita del gremi de pescadors dedicada al sant. L’esplanada final del parc s’orna amb les estilizades figures fèrries de l’escultor Gaspar Servera.

2. Pla de Baixamar: És la zona portuària més antiga; des d’aquí es van desenvolupar els molls cap a llevant i cap a ponent conforme creixia el trànsit marítim. En aquella época, al Pla de Baixamar hi havia la Drassana on es reparaven els vaixells; en l’actualitat és on comença la zona de serveis i d’oci del port de Maó, a més de ser el punt d’arribada dels creuers turístics. Els vaixells de passatge regular ho fan davant l’Estació Marítima, situada a l’esquerra. El Pla de Baixamar és un dels espais que més ha augmentat la seva superfície, a costa de minvar la làmina d’aigua; devers l’any 1950 va començar un procés de terraplenat, per ampliar l’espai portuari, que ha modificat substancialment la línia de la riba.

3. El Moll de Ponent fins a la Costa des General: Iniciem el trajecte al peu dels penyals i trobam una zona de bars, restaurants i botigues instal·lats en els magatzems i petites fàbriques que antigament conformaven la zona industrial de Maó. Molts d’aquests locals conserven encara les mateixes estructures d’aquella època i, fins i tot, algun distintiu dels seus usos primitius. La nit, i sobretot la matinada, és el moment més concorregut dels bars de copes que, en el seu tram final, s’estenen per la costa des General.

4. De la Costa des General a la de Ponent: Passada la costa des General disminueix l’oferta restauradora i encara podem localitzar alguns vells magatzems que ens recorden la pròspera construcció naval menorquina d’antany, els mestres d’aixa i tota la indústria subsidiària de les drassanes. Poc a poc, aquests vestigis del passat van desapareixent i són substituïts per moderns comerços nàutics o altres serveis portuaris. Però, entre les noves construccions, encara es localitza el majestuós edifici de l’Elèctrica (núm.74), que, malgrat haver patit diferents usos, conserva la façana dissenyada per l’arquitecte Femenías, rematada, en el cos central, per una petita rèplica de l’estàtua de la Llibertat de Nova York. També podem visitar, en el nombre 93, l’única destil·leria que continua fabricant el gin menorquí, introduït pels anglesos el segle XVIII.

5. S'Hort Nou. Entre la costa de Ponent i la de ses Piques, el comte de Cifuentes, aleshores governador de Menorca, va fer construir un passeig l’any 1785. Molt en el gust de l’època, l’enginyer Fernández de Angulo va dissenyar un jardí amb un centenar d’àlbers, que li van donar el nom de Passeig de l’Albereda, si bé popularment se’l coneix com s’Hort Nou. El conjunt es completava amb sitials de pedra per als vianants, massissos de flors i fonts d’aigua, a més d’un palauet central per a les autoritats. Per atreure el públic, s’hi organitzaven festes, concerts i jocs, entre els quals destaca el del capellet, cucanya marítima inaugurada l’any 1795, que encara es celebra el dia de Sant Pere.

6. Es Coll des Vent: Passada la costa de ses Piques, trobem els terrenys des Coll des Vent. Coincidint amb aquest auge d’activitats lúdiques al port, el seu propietari va fer construir, en una part de la finca, un jardí romàntic i un singular edifici que, en realitat, és només una façana sobre les parets del penyal. És curiós, però darrere el majestuós enfront de línies clàssiques –avui en runes- no hi ha pràcticament res. Tot és pura escenografia. Possiblement només se cercava un marc ideal i sumptuós on gaudir d’algunes hores d’oci i poder contemplar el magnífic panorama del port. L’esveltesa d’una gràcil palmera és quasi l’únic vestigi d’aquell passat fastuós.

7. Sa Colàrsega: La zona final del port, que rep el nom de Colàrsega, era un del seus espais més verges i que, fins ara, havia sofert menys intervencions. Fa molt poc encara es conservava un antic rentador públic i un pont de ferro que salvava les aigües des Gorg, torrent que s’endinsa fins als horts de Sant Joan. La construcció d’un port d’hivernada, per donar cabuda al creixent moviment marítim, canviarà aquesta fesomia conservacionista de la rada maonesa. Les imatges del port i de la ciutat de Maó des d’aquest indret, sobretot la matinada i el fosquet, són incomparables.

8. Es Cós Nou: Més enllà de la Colàrsega i fins arribar a l’Estació Naval, s’estén la zona industrial portuària. Algunes de les primeres grans indústries maoneses – la Maquinista Naval o la Sociedad Alfarera al Vapor-, ja s’establiren en aquest lloc. El nom de Cós Nou el rep, en el segle XIX, en habilitar-se aquest espai per celebrar-hi les corregudes de cavalls, puix s’havien suprimit les del Cós de Gràcia perquè era massa perillós fer cavalcades enmig de la població. Es Cós Nou és –a l’igual que el Pla de Baixamar- l’altra zona del port que més ha modificat la línia de ribera, suprimint làmina d’aigua per guanyar espai aprofitable.


EL MOLL DE LLEVANT

1. Del pla de Baixamar a la Costa de Llevant: El primer tram del moll de Llevant va ser la primera expansió portuària més enllà del Pla de Baixamar. El segle XVII ja trobem alguns magatzems construïts a l’ombra dels penyals. A primera línia de mar queden els edificis de l’Autoritat Portuària, que, amb anterioritat, havien acollit l’Estació Marítima, quan els correus atracaven allà davant. Entre els magatzems de la zona hi ha alguns dels bars i de les agències de transport marítim més antigues. Per la seva arquitectura, destaca l’edifici de l’antiga fàbrica La Minerva, primera farinera industrial de Maó.

2. De la Costa de Llevant a la d'en Reynés: És tal vegada la zona més tranquil·la quant a oferta de serveis. Hi trobem edificis reformats destinats a habitatges, però també hi ha –encara- antics magatzems de petites embarcacions, alguns d’ells amb la curiositat que la porta d’entrada està adaptada a la forma de la barca (núm. 146, 166 i 167). En el primer pis d’aquests magatzems s’instal·laven les famílies per passar l’estiu.

3. La Sirena Mô: Al varador, davant de la costa d’en Reynes, es va situar la sireneta Mô, obra de l’escultor Leonardo Lucarini. Amb un aire de nostàlgia, com correspon a tota sirena treta de l’aigua, la figura convida els passejants a seure al seu costat. Lucarini la va batiar Mô perquè s’identifiqués amb el seu entorn i es convertís en símbol de la ciutat i del seu port.

4. Sa Punta: Després de la costa d’en Reynés, l’oferta comercial pren renovada intensitat, que ja no abandona fins a la llunyana costa de Corea. Fins a l’any 1969, entre els actuals números 215 i 225, hi havia la Fàbrica de Gas, que va ser la més gran competidora de l’Elèctrica (situada, com hem vist, al moll de Ponent) durant els anys finiseculars de la pasada centúria, quan les dues companyies pugnaven per fer-se amb el servei d’enllumenat de la ciutat de Maó.

5. El Club Marítim: Per les excel·lents condicions del port de Maó, des de molt antic han existit societats d’esports nàutics: el Club Nàutic, un antic Club Marítim i la Lliga Marítima, tots ells antecessors de l’actual Club Marítim, entitat que, des de fa més de 50 anys, organitza o participa en quasi tots els esdeveniments esportius relacionats amb la mar. L’antic edifici projectat l’any 1948, ha estat substituït recentment per un de modernes línies d’inspiració marinera. Popularment se’l coneix com sa Lliga.

6. Corea: Passat el Club Marítim, unes escales de línies clàssiques molt mediterrànies, dissenyades per l’arquitecte Claret (1956), van obrir comunicació entre el port i la nova barriada que creixia dalt els penyals. Dues dècades després es va fer necessari un nou enllaç -la barriada s’havia desenvolupat fins al Camí des Castell- i es va obrir l’anomenada costa de Corea. Aquest topònim l’adopta per ser el nom que es va donar a les casetes que, en aquella zona, es van construir a la vorera de la mar els anys cinquanta, coincidint amb la guerra de Corea: la relativa llunyania de l’indret es va relacionar amb la del país asiàtic.

7. Cala Figuera: Aquesta profunda cala del port està pràcticament ocupada pels dipòsits de combustible, darrere els quals existeix encara una font romana emprada durant molts anys per a l’aiguada dels vaixells. A meitat del segle XIX, el lloc estava ocupat per la Industrial Mahonesa, fàbrica de teixits creadora del famós blau Maó.

8. Es Fonduco: Acabem l’itinerari a la cala des Fonduco, avui en dia menys concorreguda, però antany molt visitada pel reclam d’un berenador i dels vivers de llagosta, que encara es conserven mig ruïnosos al final de la cala.